És molt dur Anna molt, ningú hauria de passar per això, MAI.
Els dies es van allunyant de la terrible data, la data en què ens van separar de tú, una data que tots els que t'estimem amb bogeria portarem marcada sempre dins nostre, marcada per la tristor de les llàgrimes que ens cauen cada vegada que pensem en tú. Diuen que quan se t'envà una persona estimada l'has de plorar...jo crec que el que he fet amb tú no és plorar-te, sino treure dels meus ulls totes les llàgrimes amargues i possibles que tinc desitjant no tornar-los a obrir fins que no tornis a ser davant meu, amb la teva veu, dient-me Laia què passa? perquè plores? vols que t'abrassi? M'enrecordo del dia que es va morir en Paguina, un ésser molt estimat per mi, que tornava de l'institut quan em van dir que s'havia mort. Aquella tarda tú estava a casa meva amb la Mariona, vaig entrar plorant i tú t'em vas cadar mirant, sense saber què passava ni què fer...i aleshores li vas dir a la Mariona, sense saber quin era el motiu del meu plor: Mariona vaig a abraçar a la teva germana...Mai oblidaré les aquelles paraules, mai oblidaré el teu cabell sota la meva cara que m'apretava fort i que desitjava que deixés de plorar...tant de bo ara passés el mateix, vinguessis i em tornéssis a abraçar com aquell dia...sé que això no serà possible, però el que si que sé segur que el que continues desitjant és que segueixi endevant, que no m'enfonsi i que continuï notant el teu cabell sota la meva cara abraçant-me. Què dir-te de la Mariona?...la teva amiga de l'ànima...No et pots arribar a imaginar el que et troba a faltar Anna, és impossible. És forta i sap que estàs amb ella i això l'ajuda a tirar endevant. Mai a la vida ningú podrà ocupar el lloc tan gran que tenies i tindràs sempre tú al seu cor, ningú s'imagina el que t'arribava a estimar i és que només hi ha una seva d'Anna, l'Anna que tantes vegades venia a casa, l'Anna que quan venia ja li teniem les galetes preparades, l'Anna que la consideràvem com de la família, l'Anna que la feia riure, l'Anna que tothom estimava i estima tant, l'Anna amb la que hem compartit moments innolvidables que ara són com punyalades al cor, però alhora petits calmants d'haver-los pogut viure amb l'Anna. Et torno a dir que estic complint la meva promesa, cuido de la Judit el més bé que puc, d'ella i de tota la família. El diumenge em venien a buscar a casa teva després d'haver passat amb els de Can Puig la tarda amb la teva Judit, el meus pares tornàven de l'Estartit i s'havien passat la tarda mirant fotos nostres, fotos teves. Van tornar molt tristos i tocats i com que necessitàvem estar tots junts ens vam cadar a sopar. Va ser reconstructor, ens vam refer dins del possible tots una mica, vam riure, vam menjar, vam recordar...com en els vells temps. Però alhora era trist, molt trist...a la taula faltaves tú, caminaves per la casa i semblava que tú haguéssis de sortir de qualsevol lloc, semblava que en qualsevol moment tornaries i ens diries algunes de les teves dolces paraules. Ja no sé què més dir Annita, que et segueixo estimant més que mai, que et seguiré escrivint i que no deixo de pensar ni un segon amb tú. Ets el primer que penso quan em desperto i l'últim quan m'en vaig a dormir. Seguiré cuidant encara més de la teva família, ara és quan hem d'estar amb ells, que vegin que ens tenen i ens tindran per sempre, això és el que necessitem i voldries tú. T'estimo infinitament Annita, no t'ho arribes a imaginar. Des d'allà on siguis, el petó i l'abraçada més dolços que existeixin en tot l'univers de la teva Laia.
Laia Ramirez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada