ET SEGUEIXO RECORDANT I AIXÒ NO CANVIARÀ

La vida és com el dia a dia, tot és clar durant un temps, sempre mirem cap endavant, sense mirar enrere. Però a vegades, la nit arriba, és fosca, provocadora i portadora de fred i tristor. T’ho passes molt malament, ho veus tot negre, vos morir del dolor que sents dintre teu. Però arriba un moment, en que la nit s’acaba, deixant pas a un sol ataronjat, que desitja que segueixis endavant sense parar, però, aquesta vegada, pots mirar als costats sense por, que ens veuràs a tots, mirant-te somrient, com ho farem sempre.

Petitona, com bé et vaig dir a la primera carta, aquella no seria la ultima que t’escriuria, i per això estic aquí, fent el cor fort davant l’ordinador, per complir la meva paraula.

Encara recordo el que et vaig dir, i segueixo en la mateixa raó, és molt difícil escriure’t i dir-te tot el que està passant i el difícil que estar sent tot..

No ser com dir, com cridar o com demostrar el que t’arribo a enyorar! Més ben dit, ningú sap com fer-ho.. La veritat es que tinc ganes de venir-te a veure, a Cavallera, i parlar-te, oblidar-me del món en el que vivim i centrar-me només amb tu, per uns instants notar-te encara més a prop del que ara et sento, dedicar aquells instants per repetir-te tot el que tots et diem i t’escrivim, explicar-te el molt que signifiquen les nostres llàgrimes, aquelles que tan dolor porten i que viatgen amb aquella enyorança tan amarga i odiosa.

Recordo els teus ulls, que ara em serveixen com a camí, com a llum quan tot es torna fosc. També aquella gran rialla, aquella que a tots ens omplia tan, aquella que quan sobraven les paraules, juntament amb la teva mirada ho deia tot.

Ara ens queden els records, encara recordo la sortida de col·legi, érem molt petites, pràcticament dèiem poques frases amb sentit , sortíem contentes de Can Puig, anaves sempre amb un mocador que et tapava la boca i pràcticament l’únic que se’t veien eren aquells ulls tan blaus. També recordo els cops que veníeu a Can Met i que les tres dones de la casa sempre bevíeu infusions, i el vostre papa us deia, “ja veureu com nomes d’arribar a casa haureu d’anar les tres directes al lavabo” i que amb la Judit sempre compartíeu la infusió de ratafia.

Dubto que tot el que et pugi escriure serveixi d’alguna cosa, o això em diuen, però crec que no seria just deixar-te d’escriure, a mi em dóna la sensació com si et deixes de donar importància, i això em mata, perquè per mi sempre seràs important..

No hauries de viure aquesta experiència, haver de descobrir un nou món, hauries d’estar amb nosaltres vivint aquest món, perquè estem fets per aquest i no per a cap altra, eres massa jove, pràcticament no has pogut saber que era estar en aquest planeta, en aquest univers..

Avui no tinc prou forces per seguir aquesta carta, i cada vegada em quedo amb menys paraules, però les paraules no ho són tot, contínuament et recordo, i això no canviarà mai.

T’estimo més que ahir però menys que demà Anna..

 

Júlia Molina Pujol