Anna, com més dies passen,
més et trobem a faltar. És com si al principi no ens adonéssim del que havia
passat i ara estem vivint la realitat. Només t’hem tingut dotze
anys, però ens ho has fet passar molt bé, amb la teva mirada pícara, preciosa,
dolça, una mirada que no oblidarem mai.
Una de les coses que més
recordo de tu era quan feia dies que no ens vèiem i venies corrent amb els
braços oberts i em feies una abraçada forta i llarga com si no volguessis que
s’acabés. Les festes familiars amb les
imitacions del “mini-Molina”, l’home del temps, talment semblaves una actriu
del Polònia! I amb aquella alegria ens ho feies passar tan bé…
Ara, quan anem a casa teva,
no sabem com marxar, voldríem fer costat sempre als papes i a la Judit i
ajudar-los a portar aquest dolor tan gran que tenen dintre. Tenim la
tranquil·litat que l’àvia Anna allà està forta o fent-se el fort, i cuidant
dels tres. Tenen la sort també de tenir molta companyia: tiets, cosins, amics…
tots ens trobem allà per ajudar-los a que tirin endavant. I tant que ho faran!
Perquè és el que tu vols, segur.
Anna, t’estimem molt i t’estimarem sempre. Jo només demano que la meva memòria em permeti
recordar-te sempre així, tal com eres. Sabem que allà on siguis si pots ens
ajudaràs.
Com et faria una abraçada
d’aquelles teves!
Tieta Angelina i família
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada